Castell de
cartes
De primer es divideix el
grup en tres equips. A un d'ells, en privat, se'ls explica que a continuació
crearem un conflicte entre els altres dos equips i ells seran observadors.
Hauran d'apuntar què passa (què fan els jugadors, què diuen, què senten, etc.).
Les consignes són: no relacionar-se per res amb els jugadors i apuntar tot el
que vegin, ho considerin d'interès o no.
Als altres dos equips
els anomenarem A i B. A l'equip A se li dóna un joc de cartes i una pastilla de
plastilina. A l'equip B se li dóna un joc de cartes.
A tots dos equips se'ls
explica que són dues poblacions de l'edat mitjana i que han de fer un castell
de cartes que simbolitzarà la fortificació que els defensarà de l'enemic
(l'altre equip). Tenen vint minuts per fer el castell i l'equip que en acabar
el compte enrere, tingui el castell més gran, guanyarà el joc. És molt
important remarcar que l'objectiu és guanyar, guanyar i guanyar. I que només
comptaran els castells que estiguin drets en l'últim segon del compte enrera.
Es fa un rètol ben
visible que digui "Objectiu: guanyar! Tot s'hi val" i es comença el joc.
L'animador no ha d'intervenir per a res en el joc. Ni tan sols hauria de
respondre a les preguntes que els jugadors li facin. En tot cas, pot orientar
els observadors per tal que facin bé la seva tasca.
Un cop passats els 20
minuts, s'inicia un debat, començant amb els apunts dels observadors i
continuant amb els comentaris dels jugadors de tots dos equips. De primer, cal
fer èmfasi en els sentiments i les reaccions que hi ha hagut durant el
desenvolupament del joc, deixant que tothom pugui explicar-se. Un cop iniciat
el diàleg, cal anar avançant cap a l'anàlisi del conflicte que s'ha produït,
tot aprofundint
en les seves causes.
Finalment, s'han de buscar realitats del nostre món que siguin comparables al
conflicte que ha tingut lloc.
Simbolismes de la
dinàmica:
L'objectiu de guanyar
l'altre representa la competitivitat típica del neoliberalisme (els estats més
rics, generalment occidentals, volen seguir sent els més rics).
El repartiment injust
del material simbolitza la violència estructural del món (injustícia
econòmica).
Les actituds dels
jugadors són, tot sovint, comparables a les actituds dels països (no
reconeixement de la injustícia, sentiments de superioritat i inferioritat,
tendència a la defensa "armada", negativa a cooperar de veritat,
sentiment de bondat de l'equip A quan en realitat fa una caritat misèrrima,
etc.).
Notes: Per fer més
dinàmica l'activitat, es pot donar material inútil a l'equip B per tal de crear
confusió (per exemple una màquina de fer forats o uns imperdibles). D'aquesta
manera s'aconsegueix donar-los esperances, que ben aviat es converteixen en
frustració.
Algunes reflexions a les
quals és bo arribar:
Les actituds agressives
davant del conflicte mai el solucionen, sinó que l'empitjoren.
La causa de l'aparició
de la violència és, principalment, una injustícia estructural (uns tenen
material millor que els altres).
L'objectiu competitiu
del joc és incompatible amb la cooperació entre els dos grups, i això dóna com
a resultat uns castells més petits que els que es podrien haver fet cooperant i
sense esbatussar-se. Si en lloc de dir que no hi ha normes, n’haguessin
consensuat algunes, el conflicte s'hauria resolt d'una manera molt diferent.
Amb unes altres actituds
personals (noviolentes) haurien pogut ajudar a fer els castells més alts... es
podia haver "desobeït" l'objectiu de "guanyar"? Què hagués
passat?
